Com afecta la crisi climàtica disciplines artístiques com la dansa contemporània? I com pot aquest sector contribuir a l’adaptació que ens demana la transformació del planeta? Aquestes són algunes de les qüestions que inspiren l’últim informe publicat per l’European Dancehouse Network (EDN), principal xarxa europea de centres de creació, producció i difusió de la dansa, elaborat per Trànsit Projectes. 

L’informe s’afegeix a les nombroses iniciatives que en els darrers anys han mostrat el compromís dels sectors culturals amb la sostenibilitat mediambiental. En aquest sentit, segons una investigació del projecte Perform Europe, s’observa un “canvi de mentalitat” entre els professionals i les organitzacions culturals, que incorporen cada cop més criteris ambientals en la seva actuació, per motius de tipus ètic, educatiu, jurídic o econòmic, segons el cas. Amb tot, es tracta d’una transició complexa, i sovint les mesures adoptades són puntuals i aïllades, i no representen una transformació estructural.

L’informe d’EDN distingeix sis grans àmbits d’intersecció entre la dansa contemporània i la sostenibilitat mediambiental, que, en alguns casos, es podrien fer extensives a altres disciplines artístiques. Es tracta dels àmbits següents:

1. Narratives i temàtiques relacionades amb la sostenibilitat. Des de sempre hi ha hagut creacions artístiques que han explorat la natura i la seva relació amb la societat. Actualment hi ha molts creadors que s’inspiren en el malestar del planeta, la destrucció mediambiental o l’impacte que les formes contemporànies de producció i consum tenen en la societat i en el sistema natural. També hi ha centres de producció i programació de dansa que donen suport a aquestes tendències, mitjançant cicles o festivals, residències de creació, etc. En conjunt, es tracta d’iniciatives que aprofiten el potencial de la cultura de vehicular idees complexes i presentar-les al públic.
2. Un nou equilibri entre la creació, la producció i la presentació d’obres. El compromís amb la sostenibilitat porta a modificar l’”obsessió per la novetat” que és pròpia dels sistemes productius contemporanis, i a apreciar més allò ja existent: en aquest sentit, pot ser convenient exhibir més cops les obres ja fetes, més que no haver-ne de fer de noves de manera recurrent. També comporta donar més espai a les activitats educatives i de participació comunitària, incorporar principis propis de l’economia circular (reciclar, reutilitzar o compartir recursos) en la producció d’espectacles, i donar més importància als criteris qualitatius que no als quantitatius en l’avaluació de processos.
3. Mobilitat: sostenibilitat ambiental, desenvolupament professional i justícia social. Hi ha cada cop més consciència de la necessitat de replantejar les formes de mobilitat internacional (gires, residències, trobades professionals, etc.), a causa dels seus impactes mediambientals. Alhora, per a molts ballarins i coreògrafs, operar a nivell internacional és una exigència per motius creatius i econòmics, un fet que obliga a considerar les diverses circumstàncies personals i territorials que amaga la mobilitat. Per això, l’informe planteja deu criteris per repensar les pautes de mobilitat internacional, invitant a aplicar-les de manera contextualitzada: combinar formats presencials i digitals, afavorir la mobilitat sostenible sempre que sigui possible, allargar les estades i treure’n el màxim profit possible, tenir en compte la mobilitat dels públics, etc.
4. La transformació de les organitzacions. Hi ha nombroses guies per acompanyar les organitzacions de les arts escèniques a l’hora d’adoptar criteris de sostenibilitat ambiental, i que aborden qüestions com els edificis i l’energia, les compres, el transport, la comunicació, o l’avaluació interna. Amb tot, per a moltes entitats no és fàcil saber per on començar, ni tractar-ho com una prioritat. Per això, a més de resumir algunes directrius ja existents, l’informe dona orientacions per avançar: crear una cultura de canvi positiu i realista, buscar un assessorament extern, activar el coneixement intern, o establir un grup de treball.
5. Col·laboracions i relacions comunitàries per a l’adaptació. La transformació necessària a les organitzacions i les seves activitats es pot beneficiar de les col·laboracions amb agents d’altres sectors (medi ambient, tecnologia, transport, educació, etc.) o amb altres organitzacions culturals (en forma de xarxes, plataformes, etc.). També pot implicar enfortir els vincles amb les comunitats de l’entorn més pròxim.
6. Noves polítiques públiques i mecanismes de suport. A nivell europeu, s’observa que els països on hi ha hagut més avenços en la transformació de les organitzacions culturals pel que fa a la sostenibilitat ambiental són els que han tingut polítiques més decidides en aquesta direcció. Per això, l’informe ofereix orientacions per a les administracions públiques, que poden adoptar lleis, polítiques i estratègies en aquest àmbit, incorporar la sostenibilitat com a criteri bàsic o com a incentiu en les línies de finançament, proporcionar formació i informació, afavorir l’intercanvi de recursos i materials, i modificar els seus sistemes de mesura i seguiment.

Tenint en compte aquests aspectes, l’informe conclou amb algunes recomanacions tant per a l’EDN com per a altres entitats de l’àmbit de la dansa, i per a les administracions públiques a nivell europeu, estatal, regional i local. D’entrada, l’EDN s’ha compromès a incorporar a la seva actuació les orientacions presentades a l’informe i, juntament amb les entitats que conformen la seva xarxa, ha publicat un document de campanya amb els principis que guiaran la seva feina en el futur.

L’informe Environmental Sustainability in Contemporary Dance: Emerging Issues, Practices and Recommendations es pot trobar en anglès a https://www.ednetwork.eu/news/edn-publication-2022

***También puedes leer este post en castellano aquí