Quin pes tenen els aspectes lingüístics a l’hora de fomentar una cooperació cultural internacional més equitativa? Aquesta era la qüestió de fons en la trobada presencial i virtual que l’agència pública neerlandesa DutchCulture va organitzar el passat 18 de setembre. El debat forma part de la sèrie de seminaris sobre una “cooperació cultural justa” que aquesta organització ha impulsat des de 2018, i que en edicions anteriors havien abordat el finançament de la cooperació cultural des de criteris de justícia i la relació entre el canvi climàtic i la promoció d’una cooperació cultural més justa.

Aquestes reflexions sobre els criteris de justícia, equitat i ètica són semblants a les que en els darrers anys han aparegut en altres entorns: en una publicació impulsada per IETM, On The Move i la mateixa DutchCulture el 2018, el dramaturg i activista sudafricà Mike van Graan recordava que els intercanvis culturals no operen en un buit ni són inherentment equitatius, sinó que es veuen afectats per les desigualtats internacionals en termes de recursos, capacitats, infraestructures, condicions de treball i possibilitats de viatjar a l’estranger, entre molts d’altres. D’altra banda, la Convenció de la UNESCO sobre la Diversitat de les Expressions Culturals també busca fomentar un major equilibri en els intercanvis globals de béns i serveis culturals, i d’aquest marc n’han sorgit iniciatives per traslladar als intercanvis culturals els principis del comerç just.

Dins d’aquestes reflexions, abordar la dimensió lingüística de la cooperació cultural internacional i de quina manera pot contribuir o dificultar relacions equitatives sembla un pas necessari, per superar el risc de veure en la llengua i la comunicació un espai neutral i equilibrat. Sovint, els debats sobre polítiques culturals i cooperació cultural, especialment als països amb menys diversitat lingüística o que han preferit ignorar-la, han dedicat poca atenció a la llengua, un fet que caldria corregir. Iniciatives com el debat que plantejava DutchCulture ofereixen una bona oportunitat per establir un diàleg entre professionals i entitats de diverses disciplines i àmbits.

De manera breu, i a partir de les nostres aportacions al debat i altres reflexions sorgides durant el diàleg, ens agradaria apuntar algunes qüestions que ens semblen especialment significatives:

  1. Les relacions culturals internacionals tendeixen a fer servir llengües majoritàries, amb l’anglès al capdavant, un fet en part natural però que serveix per reforçar hegemonies i que caldria evitar assumir de manera acrítica. Si la cooperació cultural es basa, segons afirmava la Declaració de Principis aprovada per la UNESCO fa més de mig segle, en el fet que tota cultura té una dignitat i un valor que cal respectar i protegir, els intercanvis culturals internacionals haurien de reconèixer que les llengües, i la manera com a través d’elles donem sentit i significat al món, constitueixen una part substancial d’aquest valor de la cultura. En aquest sentit, les institucions que fomenten i faciliten els intercanvis internacionals, com ara les agències de desenvolupament i cooperació, haurien de prestar atenció a la diversitat lingüística i donar-hi suport, per exemple acceptant rebre sol·licituds de finançament en diverses llengües.
  2. Com passa en altres àmbits, el domini d’un determinat llenguatge tècnic i de les “paraules clau” adequades en un context específic pot obrir portes: ho veiem, per exemple, a l’hora de presentar sol·licituds de finançament, on fer servir els conceptes de moda o definir un projecte d’acord amb uns estàndards predeterminats permet a algunes organitzacions i persones obtenir més recursos, i impedeix fer-ho a d’altres. D’aquí se’n desprenen diverses reflexions. De quina manera l’ús instrumental del llenguatge per a convèncer l’altre afecta l’autenticitat dels processos de creació i producció cultural? És inevitable que això passi? I com es pot treballar per evitar que qui no domini la terminologia clau es vegi exclòs sistemàticament del finançament? Segurament hi ha feina a fer en la capacitació de potencials beneficiaris, d’una banda, i en la flexibilització i inclusivitat dels criteris i els qui els estableixen i avaluen, de l’altra.
  3. La sensibilitat envers uns intercanvis culturals justos i equitatius hauria de comportar també ser conscients de la càrrega que poden tenir determinades paraules en altres contextos. En tota comunicació intercultural, els malentesos i els lapsus són en part inevitables, però és bo mantenir un estat d’alerta i treballar per evitar-los. Avançar en aquest sentit segurament requereix un diàleg tant entre persones d’origen divers com entre diferents disciplines. Iniciatives com la publicació Words Matter, un recull crític sobre paraules sensibles en el discurs museístic (el “descobriment” d’Amèrica, els “esquimals” o els “berbers”, etc.) publicat pel Museu Nacional de Cultures del Món (Països Baixos) fa un parell d’anys, ens semblen interessants en aquest sentit.
  4. Hi ha disciplines de la cultura, com ara la literatura o el teatre, on els aspectes lingüístics són centrals, i això s’ha de tenir en compte també a l’hora d’articular formes de cooperació cultural internacional. En aquests casos, atendre la diversitat i les desigualtats, i la situació de les llengües minoritàries o menys esteses, és especialment important. De la mateixa manera com el programa Europa Creativa de la UE ha donat suport històricament a les traduccions de les llengües minoritàries envers les més esteses, convé incorporar una reflexió sobre les traduccions (i els subtítols, en el cas del teatre o l’audiovisual) i prioritzar les llengües amb menys recursos per tal de fomentar relacions internacionals més equitatives. Un aspecte que hi té relació, i que també és important, afecta les llengües de signes, que també cal tenir en compte a l’hora d’afavorir intercanvis internacionals (si hi teniu interès, podeu consultar aquest informe).
  5. Cal ser conscients també de la manera com les tecnologies, en la manera com incorporen les llengües, poden afavorir o no formes equitatives de cooperació cultural. D’una banda, hi ha més mecanismes per facilitar la traducció automàtica i la comprensió d’altres llengües. De l’altra, la tecnologia reprodueix desequilibris i hegemonies, també aquells d’ordre lingüístic, i per tant cal seguir vetllant per generar igualtat d’oportunitats per a tothom en l’accés i l’ús de les tecnologies, incorporant l’equilibri lingüístic.
  6. Per últim, cal assumir que la cooperació cultural internacional comporta complexitat i aborda temes i qüestions profundes: maneres múltiples, i sovint oposades, de mirar el món, qüestions polèmiques en matèria històrica, política, social o econòmica, etc. Alhora que busquem fórmules que facilitin la comunicació en contextos de multilingüisme, és important equilibrar l’accessibilitat del llenguatge amb fórmules que facilitin la transmissió d’idees complexes. Les expressions artístiques poden ser una bona eina per vehicular-les. Així mateix, la capacitat de disposar de temps per al diàleg i el coneixement mutu pot ser una bona manera d’apropar-se a les realitats desconegudes dels altres.

Una cooperació cultural ideal ens hauria de permetre comprendre i interactuar amb maneres diverses de generar significats, un fet que implica ser sensibles a l’altre, buscar generar espais equitatius i adoptar una actitud d’escolta activa. La reflexió crítica sobre la posició pròpia, la llengua i les paraules que fem servir i una atenció específica a aquells que en processos de cooperació internacional no fan servir la seva llengua pròpia també poden ser aspectes clau a l’hora de generar intercanvis més equitatius i justos.


Pots tornar a la versió en castellà d’aquest post aquí


Imatge de l’post : Les différents moyens de communication. Francesco Ciccolella. Publication pour Zeit Campus (Modificada)